Amb l’arribada del mes de setembre i la tardor, comença el temps de verema a totes les terres del mediterrani, a Catalunya, aquest mes dona el tret de sortida a festes de tradició relacionades amb el món de la vinya.
Des de fa molts segles, la vinya i el vi estan lligades a la nostra terra. Al segle IV aC els Fenicis i Grecs van introduir la vinya gràcies al comerç que hi havia a la mediterrània. Amb l’Imperi Romà (segles II aC y V dC) el cultiu de la vinya es va acabar de consolidar.
El vi que es feia a terres catalanes tenia una producció molt important a més 
s’exportava a Roma, capital de l’Imperi Romà.
Amb la caiguda de l’Imperi Romà (segle V dC) i la posterior invasió de pobles bàrbars i musulmans, es va deixar de conrear la vinya durant els segles VI, VII i VII dC.
Durant els segles X y XI es va tornar a reactivar la vinya, ja que molts frares van construir importants monestirs on al voltant d’ells es conreava la vinya i s’elaborava el vi a les bodegues. Durant aquest període la vinya catalana es va tornar a estendre per tot el territori. L’any 1758 va se la principal font d’ingressos per a la pagesia catalana així com un dels principals motors econòmics. Els vins, misteles, esperits de vi, etc … eres exportats a altes mercats.
Han passat els anys i la vinya a Catalunya continua sent un motor important per a les 
nostres terres, amb vins, caves, misteles i d’altres que han traspassat fronteres, una vinya lligada al nostre passat però també al nostre futur, en part gràcies als canvis i innovacions que s’han introduït en aquest món, que fan que les nostres vinyes produeixin vins amb un reconeixement mundial.
I és per el passat de les nostres vinyes i el seu futur que amb l’arribada del mes de setembre i la tardor, comença el temps de verema a totes les terres del mediterrani, a Catalunya, aquest mes dona el tret de sortida a festes amb tradicions molt arrelades, festes per a tothom, unes jornades que ens ajuden a capbussar-nos en aquest món mil·lenari.
d’Orient, tot i qui diu que té arrels paganes i es remunta a l’Imperi Romà, els quals ja celebraven les festes d’hivern amb tortells fets de figures, dàtils i mel.
Els canelons tenen la seva aparició a Catalunya al segle XVIII quan cuiners que procedien d’Itàlia van introduir la formula. Avui en dia formen tanta part de la nostra cuina que s’ha oblidat per complerts el seu origen italià.
Hi ha varies històries sobre l’origen de La Castanyada, així doncs les intentarem explicar, ja que és una tradició arrelada a Catalunya encara que durant els últims anys s’ha vist una mica desbancada per la festa de Halloween, encara que cada festa és molt diferent, La Castanyada té alguna cosa que la fa especial, potser es per la seva senzillesa o perquè des de ben petits esperaven amb ganes que arribés el dia per a menjar castanyes.
arròquies i convents per a recordar així a tots els veïns la necessitat de resar pels difunts. Degut a aquesta activitat els campaners necessitaven una gran aportació energètica per a poder-se recuperar de l’esforç, i com que la castanya és el fruit que més abunda a la tardor, es recuperaven del cansament menjant castanyes amb una mica de vi blanc.
En totes aquestes histories encara no hem fet menció de la figura de la castanyera, i no és que ens haguem oblidat d’ella, sinó que l’aparició de les castanyeres no va ser fins a finals del segle XVIII, quan la costum de celebrar el final de la collita menjant castanyes i resant per els difunts no es va estendre i la castanya comença a ser un element del comerç i les castanyeres torraven el fruit al foc i les venien en paradetes al carrer.
Potser és el plat amb més tradició, i avui en dia ja conegut a la resta d’Espanya (això si encara els hi falta perfeccionar un mica la tècnica a segons quins llocs). Però bé, ja qui diu que l’origen del pa amb tomàquet és Aragó i d’altres que el pa amb tomàquet era una costum que tenien els pagesos que posaven tomàquet al pa dur abans de menjar-lo perquè no estigués tan dur.
El Xató s’elabora a les comarques del Penedès i del Garraf, però que en sabem de l’origen d’aquest plat? Bé, podem dir que hi ha moltes teories sobre el seu origen, i que son moltes les poblacions que en reclamen la seva creació, com per exemple totes les poblacions de la costa catalana, però sembla ser que l’origen del Xató neix a les terres del Penedès. En aquestes poblacions, quan el vi estava a punt per ser tastat, es feia el que s’anomena aixetonar la bota (posar una aixeta a la bota de vi), i era el procediment pel qual el vi podia sortir de la bota. En aquest moment es celebrava la festa del vi nou i s’acompanyava d’un menjar fet a base del que hi havia a casa dels pagesos, tot acompanyat amb verdura d’hivern, la escarola i una salsa especial que és el romesco. Aquest ritual que acompanyava a la cerimònia d’aixetonar la bota va ser l’origen de l’actual Xató.
per tant la “paternitat” del Xató, per exemple, el 
Cal a dir, que cada població fa el xató a la seva manera, i que avui en dia, aquest plat, s’ha convertit en un dels plats forts d’aquestes comarques, on cada any es celebra la xatonada, un aplec de gent i bons amics al aire lliure per tastar un plat exquisit i deliciós, un plat de la nostra gastronomia que val la pena, i molt, seguir conservant.
La mona de Pasqua és molt tradicional a Catalunya, València i Múrcia. Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el número d’ous que tenia la mona corresponia a l’edat del nen fins a arribar als 12 anys. En aquest moment, potser com a punt final d’aquests obsequis el número d’ous era de 13. Antigament, la mona de Pasqua era coneguda com a coca de Pasqua.
presentació es torna més complicada i més sofisticada.
El que encara és conserva de les mones originals és l’ou, avui en dia de xocolata, i això es deu al seu simbolisme, l’ou de les mones representa el principi de la vida.
